dijous, 31 d’octubre del 2013

CANCIÓN DE LIVINGSTONE

COMO DECÍA LIVINGSTONE

Corre
aunque nos digas adiós
vuela
aunque el viento no sople
busca
aunque no seas Stanley.

No esperes
a que el tren pare en tu estación
No pienses
que el camino es largo
corre
aunque nos digas adiós.

No importa
dime que iras a cualquier parte
siempre que sea hacia delante
como decia Livingstone.

No pares
como no sea para quedarte
y no te creas las señales 
de los profetas de salón.

No olvides
aunque lo hayas aprendido
que amar no es algo prohibido,
deseos son buenos amigos
aunque no tengas más motivos
que para probarle el sentido.

Corre
dime que irás a cualquier parte
siempre que sea hacia delante
como decía Livingstone.

SOL DARRERE LES MUNTANYES

Sol darrere les muntanyes

Sé que ets el Sol
Darrere les muntanyes
Saps que algú t’espera
I no hi ha marxa enrere.

Tu ets qui les estrelles esborra
El que empeny el dia
Perquè pugui ser un altre dia
El que les portes obre.

El que la llum promet
El que arrupit s’amaga
Per saltar com un gatet.

El que desperta les flors
I les pedres i els colors,
El que deslliura els brunzits
Les sorpreses i les pors.

Les pors de no ser prou a prop
Per poder seguir el teu fum
El teu arc de Sant Martí
La teva estela de llum.

Tu ets qui sempre promet
Un camí llarg pel davant
Una història per recórrer
Escrivint un paper en blanc.

Ets qui en l’oblit del passat
Posa una fe cega i pura
Com el que en un pont cremat
Veu una aposta futura.

Tu ets el que reina tot sol
En el cel com un mussol
Un raig d’alegria pura
Un bri d’esperança nua

Si t’albiro de puntetes
Em sembles un dit ben dret
Apuntant al mar seré
I a les ones de ponent.



Pel meu fill Biel, abans i després de néixer.



LA NOIA DE LA LLUM

LA NOIA DE LA LLUM

La noia era rossa. Portava uns texans ajustats i una samarreta sense mànigues, rosa.
El cos fet de corves.
L'expressió de trobar-se com a casa a tot arreu. L'expressió més encisadora que mai hagi vist.
Com d'arribar a casa.
Com de tenir-ho tot resolt.
Com de satisfacció plena.
Com de no haver de fer res més.
Com de ser feliç.
Com si els demés fóssim els altres personatges del conte.
Com si un dia haguèssis despertat a un somni.
Com d'illa verge i deserta.
Com de joguina nova.
Com de necessitat resolta: cap problema, tu confia en mi.
Com d'estar esperant l'impossible amb completa seguretat.
Com de reflexe per dins.
Com de lluna captiva en un estany.
Com de sentit de la vida.
Em podria passar la vida només mirant-la.
Els gestos i els moviments amb l'elegància i l'harmonia d'un animal salvatge, de corda tensada, de piano afinat.
De dona enamorada collint violes.
De quelcóm màgic.
La noia de la llum. Era la meva noia de la llum.
Tothom n'ha tingut alguna. Ja no te'n recordes?

Escrit pels volts dels 1992

EN JOAN PETIT

EN JOAN PETIT

En Joan petit té la sensació que aquesta aventura és extraordinària.
En Joan petit sap que res no pot passar sense el seu concurs. Sap que el món és fet de recers, i no en coneix de recers.
En Joan petit pinta un sol de color verd i una taca de color taronja, que diu que és ell. I al seu costat hi pinta la casa: fosca, ombrívola, de mans acollidores. La mare i el pare dues rodones i dos peus.
El seu món és ell.
En Joan petit sap mirar-me, encara que sigui des de baix, de bat a bat, de front, a cor obert, i m'agafa la mà.
En Joan petit sap poques paraules, i les que sap se les juga per res. Moltes vegades no l'entenc. Però ell sap mirar els seus dits i dir-me que té tres anys amb dos només. I embolicar-me només amb un: juga amb mi.

Escrit al 1992, durant la primera feina de mestre que vaig fer: auxiliar de conversa de català a P-4 a l'escola Jacint Verdaguer del carrer Lleida, a Barcelona.

ALAS BLANCAS

ALAS BLANCAS

El águila de alas blancas se acerca temblando y rebotando en sus plumas azules.
Sobre el miedo brumoso y profundo levanta como un manto la montaña en líquido.
Su vuelo se acaba. Se rasca la espalda con granos de arena y vuelve agotada mientras resbala, igual que un deseo se pierde, como una caricia o una sonrisa se rie.
Sobre su miedo intenso levanta la mirada para reconocerse y choca con su imagen y la rompe, la llena, la forma y se encuentra. A su pequeño nido el aguila de alas blancas agota su agua. Y trae caracolas que crepitan como conchas, como corazas tristes sin corazón, sobre las lágrimas de las rocas, sedimentadas y concretas. 
Pero vuelven las alas flotando y sobre sí la história sin final, pues cada hola lleva un adiós y cada despedida... otra ola.

1988 tras un dia de resaca en la Atlántida (en recuerdo de la pequeña playa de la discoteca "La Atlántida" de Sitges)

dimarts, 6 d’agost del 2013

¿QUE QUÉ ES EL MAR?

Mar insolente
mar inmanente
ardiente mar.
Mar, o mar
dentro del mar,
mareante
mismamente
en simiente
mordiente diente
idéntico y salvaje.

A por el mar
tu eres mi mar
paciente, 
inteligente,
a por el mar, 
si algo se vierte
ese es el mar.
Latente y potente
inminente o ausente
yo no te puedo parar
a mi pesar.

Seamos mar
no mar de gente
sino mar de alucinar
mar de nadar
de bucear
de reflejar
de aqui estar
y no parar, 
subsistir
solidariamente.

Un juglar jugar
cantar y bailar
ser uno
ser todo
caber
y dar cabida
seamos mar
aún incipiente
y lodo
y tierra
y sal
y aún mar
si queda mar.

Un penitente
de queda rima y rumor
espuma volar
en alas del mal
en aras del azul
alucinante
del mar
o bien del mar
coralino y centelleante
mar Índico salvaje
wild side of mar.

Amar
amar el mar
en el mar amar
amartillar
la roca quebrar
la arena modelar
lejos del presente.

Está tan lejos el mar...
solo lo puedo mirar
él solo sabe mimar
mecer, sondear,
hablar, pelear,
luchar, dormir,
rugir, cantar, 
levantar, hundir,
estar
venir de frente
preguntar
¿Que qué es el mar?
soy yo el mar.

Hierba de mar
hojas de mar
creciente mar
mar, mar, mar
yo sé manar
yo sé perder
pero aún sigo siendo el mar
huir, 
remar,
siempre velar
a lo mejor...
a lo mojar
siempre sacar
siempre, siempre
para vivir
beber del mar
no vale hablar
de cualquier modo
salir del mar
mirar el mar
no volver, volver
sí navegar, 
abordar, 
por la quilla pasar
arrojar al mar
melomolimar
mimerimetizar
polimatimunitar
arrimamar
alibamar
calmar
empezar
matar
mutar
amenizar
pescar
y no volver a pescar
acabar
terminar
flotar
pesadillizar
imitar
inventar el mar
a recordar;
amerizar.

Profetizar sin orden
la pesadilla austera
del quejido austral.
Son voces que resuenan
como limas extrañas
concavas garabatas,
casas sin más,
escenas del tiempo
ausente del mar.

¿Que qué es el mar?
por donde empezar...

dissabte, 20 d’abril del 2013

ESCRIBIR POESIA II

Escribir poesía es sobre todo
inventar frases nuevas
nunca dichas ni escritas;
sentidos nuevos,
en eso consiste 
su fuerza y su belleza
y solo en eso.

Combinamos nombres y acciones
recuerdos y pasados
adverbios y aéreos
adjetivos inconsutiles
de extrañas, vagas referencias
que rugen con sonidos
que balan con gemidos.

!Que vastos horizontes
abarcan sus sentidos
unidos en colorida mezcolanza¡

Bárbaros de la comunicación y el tiempo,
exactos de puertas y aberturas
sin religiones duras.

Repúblicas independientes
con el germen
de nuevos estados infinitos
en su seno.

Impasibles verdades a veces
o solo hechos fugaces;
con herramientas cercanas y conocidas:
saber, separar, unir
buscar la armonia
y lo que intuido
no puede ser asido
sin romperse.

La única literatura
que se mantiene fresca
con el tiempo
porque habla
con PERSPECTIVA.

La única que habla
un lenguaje directo
apenas envuelto en palabras
ideas fluyendo a raudales
oníricos sueños
o cestas con huevos
recién puestos
universos por abrir.

Los poemas son viento
angustia desatada
búsqueda real y justa
que nos llena y nos une
porque representa
la esencia de nuestras vidas
y el verbo solo,
instantáneo,
trascendente,
AMAR.

NO ME AYUDES, POR FAVOR

Si me caigo por las nubes
no me ayudes.
Si me duele no lo dudes,
no me ayudes.
Si no caigo
no me dejes que me olvide 
de decirte que aún te quiero.

Sin embargo,
si aún me quieres,
no me dejes
que te deje que me ayudes,
cuando salto, cuando intento,
cuando fallo o cuando miento.

Porque es solo
ese pequeño invento
de vivir a cielo abierto
el que me hace seguir cuerdo
y pensar que aún hay secretos,
que todo está aún por descubrir
y es inocente y discreto
y que aún puedo confiar
en la gente o en el viento.

No me ayudes, por favor
que yo solo quiero vivir
y ver lo que es la vida
por ver si sirve pa' algo
por ver si sirvo pa' algo.

No me ayudes a arreglarlo,
no me ayudes a ser bueno,
no me ayudes con el fuego.
Ayúdame con tus nubes
que ayudan a tus campos de colores, 
ayúdame con tu risa
que ayuda a tus pulmones.

Ayúdame con tu presencia,
ayúdame con tu compañía, 
o solo ayúdame
a recordarme que me ayude, 
no sea que alguien venga a salvarme
por mi bien y el de la especie.

No me sirven las ayudas estatales
que mantienen la pobreza
ni las que me tiran bombas tan letales
por no perder la cabeza.

Ni las ayudas menudas
desinteresadas ayudas
favores a plazo fijo
con intereses compuestos
de los magos que ya saben
lo que es bueno.

Desconfío de los altos dignatarios
y más aún de los sectarios,
de los conformistas gregarios,
de los padres de la patria
y de los hijos del deber
que solo hacen lo que deben
por no saber lo que hacer.

De los que desfacen entuertos
al otro lado del mundo
por aplazar el presente
y te miran como a un bicho
por no ser del mismo frente.

De los que solo son coches,
aviones, mercancías,
luchando por intereses
de alguna compañía.

Personajes responsables
profesionales sin tacha
con raya en el pantalón,
pero sin vida privada.

Yo solo quiero un lugar donde no ayuden
porque no sea el miedo quien nos mueva
sino una nueva riqueza
que en cada día y momento amanezca
por estar vivo y queriendo,
que quiere decir escogiendo.

Por eso, si aún me quieres,
ayúdame solo con tus nubes
ayúdame con tu alegría,
o solo ayúdame
a recordarme que me ayude.

A L'AMPIT DE LA FINESTRA CAP A LA LLIBERTAT

En tinc publicada en aquest bloc una altra versió d'aquest poema, 
http://lesparaulesputineres.blogspot.com.es/2012/10/esclat-de-sang.html)
però aquesta era la primigènia, sense polir, i potser té altres coses a aportar. En qualsevol cas, aquí està, per comparar.


Viatjo pels espais intersticials
d'un món corcat i bru
llegint a l'interliniat
d'una altra dimensió possible,
trobant els moradors
impenitents i autèntics
de la nostra casa
encara salvatge, 
buscant la manera
de ser natural
a l'ampit de la finestra
cap a la llibertat.
I no puc dir res més
que sigui autèntic o acurat, 
que em deixi els budells
i els òrgans externs
tant sans i nets
per no rendir-se
a l'embat dels crusats
de la realitat uniforme i caqui
d'un món acabat.

dimarts, 8 de gener del 2013

DIFÀCIL


DIFACIL


Allò difícil és fàcil i allò fàcil és difícil.
Paradoxa de l’inrevés
La realitat natural
Dona aquests revés.
Quantes vegades et trobes
Amb un treball ben fàcil
Que es torna feixuc i rebec
Com mula cabuda i garrotxa,
Enterc com ferro cargolat
Que no vol ser redreçat.
I de vegades et xoques
d’haver salvat allò impossible
pel sol fet d’haver-lo afrontat.
Fer un pont de tres ulls,
Escriure un llibre,
O redreçar una vida malgastada,
Pot ser més fàcil,
Si es que m’entens,
Que canviar una aixeta,
Clavar un clau a la paret,
Demanar perdó,
O ser feliç amb el que tens.
No tinguis mai por
Del que no has fet,
Del que no saps,
Del que no veus,
Si entens que és el teu camí,
La teva llum,
La teva alegria.



Per Orlando Pineda, mestre de la revolució nicaragüenca pel seu mestratge directe i proper, fruit de l’acte valent i generós.

Publicat també a l'aepcfa Asociación de Educación Popular Carlos Fonseca Amador - Girona), de información sobre la alfabetización en Nicaragua.
http://aepcfagirona.blogspot.com.es/2013/01/para-orlando-pineda-maestro-de-la.html
http://aepcfagirona.blogspot.com.es/2013/01/per-orlando-pineda-mestre-de-la.html