Un pou és un intent, una recerca, l'aigua que mana oculta sota la superfície, l'ull d'un riu encara nu. És un imant del paisatge, un element que espera, un forat que crida, un xerric de politja i corda en el record, de la memòria o de la icona. Un pou és un mirall que ens mostra el desconegut, un lloc on llençar i amagar, on enterrar i fer desaparèixer. O és un lloc on treure a la llum, donar a llum l'aigua que calma la set, la frescor oculta i amagada, la salvatgia de la font de la vida. Hi llences la galleda i sona, asincrònic, l'esplash greu, el cop sec, l'eco acústic i humit. Llavors tibes de la corda i sona el grinyol, l'anunci imminent i encara així i tot etern, ple d'impaciència, del gust del plaer anunciat. Puja el tresor, l'impossible, el que resta amagat, des del silenci i l'espera plena, tranquil·la.
L'ànima ressona amb el degoteig de l'abundor, en una conversa que estira el fil i treu una mostra del riu interior, ens calma la set i ens renta la cara i l'esperit.
De la mateixa manera que un llac és l'ull de la Terra on s'emmiralla l'ànima de l'espectador, un pou és l'ull dels intestins de la Terra on es paeix la pluja de l'ahir i els orígens de tot.
