Ja no queden
histories per contar,
que tot es buit, sec,
no queda gota.
La vida és una espiral,
un camí recte,
una autopista,
una frase escrita
en un paper
vermell.
No sé què dir,
no sé què fer,
no queden núvols
en aquest cel meu
que ploguin
i facin neu,
fred de veritat,
fred realitat.
La llengua es queda atrapada
en un pou constant
de mentides i mitges veritats
d'anar fent
i mira aquell que fa i deixa de fer.
El cervell deixa de mirar,
de jugar i de revoltar-se,
de saltar i mossegar,
ja no queda més paper.
El sol se'n va per la cornisa
i tot se'n va amb la presa,
no queda estiu,
tot és hivern
i no es veu el final, encara.
El final de l'hivern
es fa de pregar
com un túnel sense fi,
tren sense estació
cap a l'infern
i la foscor.
Em vaig dessagnant
com un avió en el cel,
com una cançó
en el desert.
Tot és confús, banal,
poc real.
Només els ocells migratoris
portaran la bona nova,
la sensació
de que tot torna a començar.
