dijous, 31 d’octubre del 2013

CANCIÓN DE LIVINGSTONE

COMO DECÍA LIVINGSTONE

Corre
aunque nos digas adiós
vuela
aunque el viento no sople
busca
aunque no seas Stanley.

No esperes
a que el tren pare en tu estación
No pienses
que el camino es largo
corre
aunque nos digas adiós.

No importa
dime que iras a cualquier parte
siempre que sea hacia delante
como decia Livingstone.

No pares
como no sea para quedarte
y no te creas las señales 
de los profetas de salón.

No olvides
aunque lo hayas aprendido
que amar no es algo prohibido,
deseos son buenos amigos
aunque no tengas más motivos
que para probarle el sentido.

Corre
dime que irás a cualquier parte
siempre que sea hacia delante
como decía Livingstone.
Publicat per a Cap comentari:

SOL DARRERE LES MUNTANYES

Sol darrere les muntanyes

Sé que ets el Sol
Darrere les muntanyes
Saps que algú t’espera
I no hi ha marxa enrere.

Tu ets qui les estrelles esborra
El que empeny el dia
Perquè pugui ser un altre dia
El que les portes obre.

El que la llum promet
El que arrupit s’amaga
Per saltar com un gatet.

El que desperta les flors
I les pedres i els colors,
El que deslliura els brunzits
Les sorpreses i les pors.

Les pors de no ser prou a prop
Per poder seguir el teu fum
El teu arc de Sant Martí
La teva estela de llum.

Tu ets qui sempre promet
Un camí llarg pel davant
Una història per recórrer
Escrivint un paper en blanc.

Ets qui en l’oblit del passat
Posa una fe cega i pura
Com el que en un pont cremat
Veu una aposta futura.

Tu ets el que reina tot sol
En el cel com un mussol
Un raig d’alegria pura
Un bri d’esperança nua

Si t’albiro de puntetes
Em sembles un dit ben dret
Apuntant al mar seré
I a les ones de ponent.



Pel meu fill Biel, abans i després de néixer.

Publicat per a Cap comentari:

LA NOIA DE LA LLUM

LA NOIA DE LA LLUM

 La noia era rossa. Portava uns texans ajustats i una samarreta sense mànigues, rosa.
El cos fet de corves.
L'expressió de trobar-se com a casa a tot arreu. L'expressió més encisadora que mai hagi vist.
Com d'arribar a casa.
Com de tenir-ho tot resolt.
Com de satisfacció plena.
Com de no haver de fer res més.
Com de ser feliç.
Com si els demés fóssim els altres personatges del conte.
Com si un dia haguèssis despertat a un somni.
Com d'illa verge i deserta.
Com de joguina nova.
Com de necessitat resolta: cap problema, tu confia en mi.
Com d'estar esperant l'impossible amb completa seguretat.
Com de reflexe per dins.
Com de lluna captiva en un estany.
Com de sentit de la vida.
Em podria passar la vida només mirant-la.
Els gestos i els moviments amb l'elegància i l'harmonia d'un animal salvatge, de corda tensada, de piano afinat.
De dona enamorada collint violes.
De quelcóm màgic.
La noia de la llum. Era la meva noia de la llum.
Tothom n'ha tingut alguna. Ja no te'n recordes?

Escrit pels volts dels 1992
Publicat per a Cap comentari:

EN JOAN PETIT

EN JOAN PETIT

En Joan petit té la sensació que aquesta aventura és extraordinària.
En Joan petit sap que res no pot passar sense el seu concurs. Sap que el món és fet de recers, i no en coneix de recers.
En Joan petit pinta un sol de color verd i una taca de color taronja, que diu que és ell. I al seu costat hi pinta la casa: fosca, ombrívola, de mans acollidores. La mare i el pare dues rodones i dos peus.
El seu món és ell.
En Joan petit sap mirar-me, encara que sigui des de baix, de bat a bat, de front, a cor obert, i m'agafa la mà.
En Joan petit sap poques paraules, i les que sap se les juga per res. Moltes vegades no l'entenc. Però ell sap mirar els seus dits i dir-me que té tres anys amb dos només. I embolicar-me només amb un: juga amb mi.

Escrit al 1992, durant la primera feina de mestre que vaig fer: auxiliar de conversa de català a P-4 a l'escola Jacint Verdaguer del carrer Lleida, a Barcelona.

Publicat per a Cap comentari:

ALAS BLANCAS

ALAS BLANCAS

El águila de alas blancas se acerca temblando y rebotando en sus plumas azules.
Sobre el miedo brumoso y profundo levanta como un manto la montaña en líquido.
Su vuelo se acaba. Se rasca la espalda con granos de arena y vuelve agotada mientras resbala, igual que un deseo se pierde, como una caricia o una sonrisa se rie.
Sobre su miedo intenso levanta la mirada para reconocerse y choca con su imagen y la rompe, la llena, la forma y se encuentra. A su pequeño nido el aguila de alas blancas agota su agua. Y trae caracolas que crepitan como conchas, como corazas tristes sin corazón, sobre las lágrimas de las rocas, sedimentadas y concretas. 
Pero vuelven las alas flotando y sobre sí la história sin final, pues cada hola lleva un adiós y cada despedida... otra ola.

 1988 tras un dia de resaca en la Atlántida (en recuerdo de la pequeña playa de la discoteca "La Atlántida" de Sitges)
Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)