A la meva cara,
el reflex ansiós de la meva
dissort,
la
prova viva de la rigidesa elàstica,
de la
contradicció muda,
i la
supervivència suïcida:
les
cicatrius del món.
Sóc l'escorça llisa
de l'amena vall
i el daltabaix tibant
del castigat cim,
fins la sorra enyoro
per tornar a reeixir,
amb la panxa plena
d'illa polvorí.
Soc geològica i dinàmica
de
plaques i de plastrons,
creadora
i destructiva
d'erosió
i acció,
tan canviant
i expressiva
tan
invisible i descarada
com un pebrot
del padró
fent
ganyotes davant vostre
amb màscara de cartró.
Sóc la Terra plana,
sols un rodolí,
la metàfora miop
d’un poema gegantí,
el reflex mogut,
del que porto al pit:
un foc sòlid-líquid,
una espelma encesa,
la passió que queda
d'un passat de forja
tan còsmic i atònit
com el Sol brunyit.
Una
falla
cavalcant,
translocada,
transformant,
convergent
o
divergent.
Un plec
Sinclinal,
un
d'anticlinal
moviment
tectònic,
plàstic
com la mel,
com un
riu de lava,
com un
riu de temps.
Encara
que no ho creguis,
soc
escriptor i actriu,
creo
actes d’obres
que es van succeint
com
quadres d'un drama
d'un teatre grec
d'Eurípides i Medea,
jo sóc Gea
dins la pell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada