LA CASA DE PAPER

Escric paraules

en paper nou

paper de veles

paper llençol

camins erràtics

com un cargol

solquen la tela

d'aquest cotó

com una estela

peix de carbó

dibuixo paisatges

sense cartabó
i en un diari
de dies sense nom
escric records
d'un temps sempre llunyà
que encara no ha fet port
ni al present ni al dolor.

Com un vaixell
llisco pel gel del nou dia
que cobreix l'estany,
Mar Morta del passat,
i em guia
pel cec desig
del xiprer verd,
designar un sol verb:
volia

ACRÒSTIC DE NOM

TOTS EL MATINS DEL MÓN,

OASIS DEL DIA PER COMENÇAR,

NEDO MIRANT PER LA FINESTRA

I EM PREGUNTO: QUIN OCELL SORTIRÀ?

L'ESPIGA

INESPERADA,

UNA JOIA

ES POSA EN L’ASPRE,

REMOTA,

ESPIGA BRUNA.

LA UTILITZA,

LA XUCLA,

I LI DONA VIDA

AMB L’EMOCIÓ,

EL DESCONCERT,

EL CONTACTE ESBALAÏDOR

DE LA SEVA VISITA.

PREGUNTES

Viure no és fer una autòpsia de la realitat,
treure el fetge o la freixura
i mesurar la producció de pèptids
en una franja de tolerància,
sinó formar part d'una realitat viva.

Hi ha tanta gent segura,
Hi ha tanta gent que s'agafa
a les veritats absolutes
encara que siguin absurdes.

Però la vida és preguntar-se a cada pas
quin paper hi jugues tu en aquesta realitat.
Per tant dubtar, deixar fer,
deixar de intervenir,
preguntar, només.

Tenim el temps.
Tenim la vida.
Aprenem a fer servir el temps de la nostra vida!

BE YOUR OWN BEE

NOW BE YOUR OWN BEE

Siguis ara la teva pròpia abella

EL MONSTRE MATEMÀTIC

Quin és el monstre matemàtic més terrible?

R: EL TIRANTAZERO RES

PERÒ LA FEINA GENS NI MICA

Quan la feina és una tortura

Quan la feina es un patir

que fa trontollar la cordura

i s'assembla molt a morir,

no deixis vèncer la mà dura

no deixis sortir al tirà porquí

no et deixis ferir per la malura

de creure que tot és mesquí.

No et deixis lliscar pel corrent

no siguis un clon com la gent

repeteix i recorda el procés

de convertir-te en humà vivent.

Quan treballar no fa créixer

sinó que activa un compte enrere
en que ratllar al calendari 
una creu sobre la fera,

Quan tot és obligació i només pesa

tot el que queda per fer

i no atrapes les ganes de ser

I tenir una emoció,

Quan el dia no compensa

ni el vent t'acaricia

no hi ha regust d'alegria

que et faci sentir la vida, 

Quan lluites contra corrent

condemnat al fracàs buit 

com Sísif esmaperdut

sense esperança ni fi,

Quan el treball que dignifica

ja no es treball sino feina

que no ho fa gens ni mica,

o si més no damnifica.

Quan tot queda enterrat

en un hort de maldat

i d'inconsciència pedant

rebentat en acabar el dia.

Rodola, rodola avall, pedrota

que ja no et faré més cas,

recordaré l'aliança amb l'aventura

contra la insana seguretat.