L'ESPIGA

INESPERADA,

UNA JOIA

ES POSA EN L’ASPRE,

REMOTA,

ESPIGA BRUNA.

LA UTILITZA,

LA XUCLA,

I LI DONA VIDA

AMB L’EMOCIÓ,

EL DESCONCERT,

EL CONTACTE ESBALAÏDOR

DE LA SEVA VISITA.

PREGUNTES

Viure no és fer una autòpsia de la realitat,
treure el fetge o la freixura
i mesurar la producció de pèptids
en una franja de tolerància,
sinó formar part d'una realitat viva.

Hi ha tanta gent segura,
Hi ha tanta gent que s'agafa
a les veritats absolutes
encara que siguin absurdes.

Però la vida és preguntar-se a cada pas
quin paper hi jugues tu en aquesta realitat.
Per tant dubtar, deixar fer,
deixar de intervenir,
preguntar, només.

Tenim el temps.
Tenim la vida.
Aprenem a fer servir el temps de la nostra vida!

BE YOUR OWN BEE

NOW BE YOUR OWN BEE

Siguis ara la teva pròpia abella

EL MONSTRE MATEMÀTIC

Quin és el monstre matemàtic més terrible?

R: EL TIRANTAZERO RES

PERÒ LA FEINA GENS NI MICA

Quan la feina és una tortura

Quan la feina es un patir

que fa trontollar la cordura

i s'assembla molt a morir,

no deixis vèncer la mà dura

no deixis sortir al tirà porquí

no et deixis ferir per la malura

de creure que tot és mesquí.

No et deixis lliscar pel corrent

no siguis un clon com la gent

repeteix i recorda el procés

de convertir-te en humà vivent.

Quan treballar no fa créixer

sinó que activa un compte enrere
en que ratllar al calendari 
una creu sobre la fera,

Quan tot és obligació i només pesa

tot el que queda per fer

i no atrapes les ganes de ser

I tenir una emoció,

Quan el dia no compensa

ni el vent t'acaricia

no hi ha regust d'alegria

que et faci sentir la vida, 

Quan lluites contra corrent

condemnat al fracàs buit 

com Sísif esmaperdut

sense esperança ni fi,

Quan el treball que dignifica

ja no es treball sino feina

que no ho fa gens ni mica,

o si més no damnifica.

Quan tot queda enterrat

en un hort de maldat

i d'inconsciència pedant

rebentat en acabar el dia.

Rodola, rodola avall, pedrota

que ja no et faré més cas,

recordaré l'aliança amb l'aventura

contra la insana seguretat.

EL FINAL DE L'HIVERN

Ja no queden

histories per contar,

que tot es buit, sec,

no queda gota.

La vida és una espiral,

un camí recte,

una autopista,

una frase escrita

en un paper

vermell.

No sé què dir,

no sé què fer,

no queden núvols 

en aquest cel meu

que ploguin 

i facin neu,

fred de veritat,

fred realitat.

La llengua es queda atrapada

en un pou constant

de mentides i mitges veritats

d'anar fent 

i mira aquell que fa i deixa de fer.

El cervell deixa de mirar,

de jugar i de revoltar-se,

de saltar i mossegar,

ja no queda més paper.

El sol se'n va per la cornisa

i tot se'n va amb la presa,

no queda estiu,

tot és hivern

i no es veu el final, encara.

El final de l'hivern

es fa de pregar

com un túnel sense fi,

tren sense estació

cap a l'infern

i la foscor.

Em vaig dessagnant

com un avió en el cel,

com una cançó 

en el desert.

Tot és confús, banal,

poc real.

Només els ocells migratoris

portaran la bona nova,

la sensació 

de que tot torna a començar.

FER TEMPS, APROFITAR EL TEMPS, OMPLIR EL TEMPS

Fer temps, aprofitar el temps o omplir el temps, és molt millor que deixar-lo passar, perdre el temps o simplement matar-lo. No es pot matar el temps sense ferir l'eternitat, que deia Henry D. Thoureau.

El temps és la vida que tenim, la galleda d'aigua, el rellotge de sorra, l'àlbum de cromos de cada dia, allò que tens, els records que t'omplen, el teu aliment.

Allò que t'empeny, l'esforç sa del dia, el que val la pena, el ritme del món.

El temps que s'esmuny o el temps que es guanya?

Ets part del temps o vas a contratemps?

Ets temps viscut o temps de borrasca, temps de llenya, temps cap cot i obligat que no aixeca la vista de la sorra estèril?

Com et puc ensenyar tot el que pots fer amb el temps?
Només vull aprendre i ensenyar temps.